Barcelona, 18 d’octubre de 2019
La impotència de veure com han provocat que haguem arribat al que passa nit rera nit després de les mobilitzacions pacífiques. No comparteixo la violència dels que es queden fins al final, ho detesto, però tampoc em sorprèn i entenc el que és estar fins els collons de sentir-se ignorat i oprimit. Perquè jo em sento així, ignorat i oprimit, i també molt trist. Els puc arribar a comprendre. La única diferència entre ells i jo és que jo no sóc violent.
Senteu-vos i parleu, cabrons. Senteu-vos, parleu i deixeu-me decidir el meu futur amb una puta papereta en una urna. Prohibir-me fer aquest gest, el meu dret, és el que m’oprimeix, m’entristeix i em fa sentir ignorat. M’agradaria lluitar només amb les idees i les paraules però prefereixen la força i la negació com a arma. Per això estic fart i, de vegades, m’empenteu a pensar que tant de bó fos violent.
No em representa ningú dels que manen perquè només volen enviar-nos a la merda.
¡Basta ya!
La impotencia de ver cómo han provocado que hayamos llegado a lo que ocurre cada noche tras las movilizaciones pacíficas. No comparto la violencia de los que se quedan hasta el final, lo detesto, pero tampoco me sorprende y entiendo lo que es estar hasta los cojones de sentirse ignorado y oprimido. Porque yo me siento así, ignorado y oprimido, y también muy triste. Les puedo llegar a entender. La única diferencia entre ellos y yo es que yo no soy violento.
Sentaos y hablad, cabrones. Sentaos, hablad y dejadme decidir mi futuro con una puta papeleta en una urna. Prohibirme hacer este gesto, mi derecho, es el que me oprime, me entristece y me hace sentir ignorado. Me gustaría luchar solo con las ideas y las palabras pero prefieren la fuerza y la negación por arma. Por eso estoy harto y, a veces, me empujan a pensar que ojalá fuera violento.
No me representa nadie de los que mandan porque solo nos mandan a la mierda.